Música en familia

Ripollet del Vallés gaudeix d'un esplectacle innovador al ja habitual concert de Nadal de la Societat Coral el Vallés

L'entitat va inaugurar el Nadal amb peçes com ''El desembre congelat'' o ''El noi de la mare'', amb el seu toc familiar i proper

El concert va omplir gairebé totes les butaques de la sala Auditori, per a l'alegria de tots. A més de comptar amb les diferents seccions - Coral Infantil, Veus del Vallés i Coral Tradicional - va incloure la presència de Xavi Lozano, un ingeniós instrumentista que va fer música a partir de tubs, com els manillars de la bicicleta, electrodomèstics, l'aspiradora...qualsevol era vàlid per fer deleitar la oïda dels espectadors. 

L'actuació va començar amb la Coral Tradicional, que és la secció on els més grans intrepreten cançons que han preparat amb tot el seu esforç, i que demostren que no importa l'edat quan es tracta de passar-ho bé i dur a terme una activitat que els hi agrada.

Acte seguit, Xavi Lozano va sorprendre amb els seus 'Tubs de món', i va concloure la primera part.

Durant el descans-pausa, l'entitat va sortejar la tradicional panera de Nadal. 

A la segona part, van actuar els més petits de la casa. La Coral Infantil va interpretar la peça 'El desembre cogelat', junt amb Xavi Lozano.

Per últim, i després de Veus del Vallés, les tres seccions i Xavi Lozano van donar per acabat el concert amb 'El noi de la mare'.

''El desembre congelat''

El director de la Coral, Jordi Giménez, va volver expressar la seva satisfacció després del concert: ''Va ser un molt bon concert! Ens ho vam passar bé, el públic s'ho va passar bé, i va sortir bé, desde el primer moment fins al final. Les opinions i les sensacions ho confirmen d'una manera generalitzada i per totes bandes''. També va opinar que els resultats, però, sempre es poden optimitzar: ''No és que estigui content, ni insatisfacció. Va sortir molt bé, però us imagino en el vostre millor moment, i fent junts tot allò que en podem treure de cada cançó, i amb un mateix criteri, m'imagino això i el resultat és espectacular! La meva missió, i nostre, és traslladar això a la realitat. I ho aconseguirem. Poc a poc i amb bona lletra!''.

Fundada al 1877, va comptar amb el seu primer director, Jeroni Montenys, i sota el nom de Coro Euterpense, seguia les directrius de Josep Ansem Clavé i Camps, impulsor de la primera coral espanyola al 1845.

Amb l'ajuda de l'arquitecte Joan Canals i Esparrach, al 1985 es va constituïr la seu de la coral, situada al casc antic de Ripollet, i es va restaurar la façana. Va ser doncs quan es va donar a conèixer com a Societat Coral el Vallés.

Al 1891 va ingressar com a coral federada a l'Associació Euterpense de Cors d'en Clavé, i al 1919 s'nscriu a l'entitat Unió de Societats Corals i Orfeons d'en Clavé.

La seu de la coral, situada al nucli antic del municipi

Avui dia, la coral, amb aires més modernitzats però sense perdre les tradicionals cantades, ofereix nombrosos concerts, tant al municipi d'origen com a qualsevol altre de Catalunya. 

La seva missió és apropar la música a qualsevol edat, i el seu propòsit, fer-ho durant generacions i generacions.

Cent anys de la Pedrera

L'emblemàtica edificació fruit de la creativitat de l'arquitecte Antoni Gaudí, commemora el seu centenari

Es van preparar una sèrie d'activitats que, a més de ser de caràcter festiu, van haver-hi diferents propostes culturals relacionades amb la singularitat de l'edifici.

L'acte el va organitzar La Fundació CatalunyaCaixa, i es va dur a terme el dissabte 1 de desembre.

Va començar amb una perfomance de dansa col·lectiva a les 17.00h. A les 21.00h la protagonista era la façana del mateix edifici on es van fer projeccions i danses sobre la seva superfície.

A més a més, el programa oferia:

• exposició commemorativa del centenari
• conferències
• jornades de patrimoni
• etc

LA PEDRERA, PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO

Aquest esdeveniment invita a preguntar-se què és realment la pedrera o, si més no, aprofundir en els nostres coneixements.

L'escultor Antoni Gaudí va concebir la Pedrera - o Casa Milà- com un espai modernista, i és potser un dels edificis de la època més coneguts arreu del món. 

L'edifici ha estat reconegut per la seva sigular i valor patrimonial i artístic Patrimoni Artístic de la Ciutat de Barcelona, declarat Monument Historicoartístic d'Interés Nacional del Govern espanyol i Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

La seva singularitat resideix, a primera vista en la seva façana: la seva estructura és irregular, ondulada: és d'un dinamisme especial, i curiosament concebut. Era la marca d'indentitat de l'artista, i va voler plasmar-la al seu exterior. 

La façana està composta de grans blocs de pedra calcària, i la funció dels seus elements sembla ser que és barrejar l'urbanisme amb la natura -els balcons, fets amb ferro, recorden a les plantes enrrebassades-. Es divideix en tres parts: el cos principal (amb sis pisos), els dos pisos de golfes i el terrat.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS 
Es distingeixen tres espais principials, que tenen una particularitat pròpia:

• Planta i exterior: l'edifici s'aguanta sobre pilars, el que permet la llibertat en els murs de càrrega i la distribució més oberta de les finestres de la façana. L'estrucutura està formada bàsicament de ferro, maó i pedra. L'interior està cuidadosament decorat perquè Gaudí tenia molt en compte l'estètica i la funcionalitat de cada racó. Ell mateix, amb l'ajuda dels seus ajudants, va dissenyar els sostres i els mobles, ondulants.
• Façana: es tracta d'un revestiment de pedra que s'aguanten gràcies a l'estructura de ferro. Les fileres de balcons es subjecten gràcies a aquesta estructura, i s'intercalen cap endins i cap enfora, el que confereix un gran dinamisme. Les formes ondulants evoquen a la naturalesa: com si es tractessin d'unes aigües, una continuïtat natural de costes i massisos montanyosos, tot recordant el relleu propi del litoral.

• Terrat: es tracta d'un terrat que s'inspira en formes màgiques i boscoses. En aquest espai es recopilen les xemeneies, enroscades i helicoïdals, que corresponen a cada apartament.

Es tracta d'una de les més important aportacions arquitectòniques del segle XIX, que s'anticipa a l'estètica  del XX. Va ser també l'última obra d'encàrrec de l'arquitecte. 

La singularitat és que Gaudí es va encarregar de cada detall, amb qüestions com l'estructura, la forma, el color i la textura, conceptes inseparables.

Piranesi, artista polifacètic

El CaixaForum mostra desde Octubre l'obra del polifacètic Giambattista Piranesi, arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador, passant pels seus famosos gravats, objectes i fotografies.

L'exposició s'extén a més de 250 gravats que van marcar el primer pas i van significar molt per al disseny de plans i d'arquitectura, ja que s'anticipava als mètodes de l'època.

L'exposició, que està facilitada per la Fondazione Giorgio Cini, ensenya l'obra de l'artista, a qui se'l presenta com un creador modern i innovador de les tècniques arquitectòniques i cartogràfiques.

Giambattista Piranesi, nascut a Venècia al 1720, va reunir al llarg de la seva vida més de 2000 gravats d'edificis reals, i imaginaris (d'on surten les Carceri d'Invenzione, més endavant) i inclús ruïnes cèlebres.

Es deia que era un home excèntric, i que estaba constantment imaginant, tenia una visió espaial admirable.


Segons explica el director de l'Institut d'Historia de l'Art de la Fundació Giorgio Cini i comisari de l'Exposició, Giuseppe Pavanello, Piranesi va arribar a Roma i de seguida es va sentir atret per el llegat romà i el que havia quedat d'ell: les ruïnes el fascinaven, i va utilitzar el burill per esplaiar tots els seus dots d'arquitecte, això si, sobre paper, encara que la seva voluntat era afirma-se com a tal. 

Amb només 23 ja era un artista i presentava 

els seus primers gravats

És per això que la seva obra té tres característiques bàsiques: complexitat, versatilitat i caràcter multidisciplinar - ja que convina allò artístic, professional i teòric-. Posava de manifest la modernitat del seu pensament.

Les carceri d'invenzione

Unes de les primeres i més renombrades obres de l'artista: és on va transformar les ruïnes en espectaculars calabossos, amb empinades escales, altures desmesurades, galeríes que no condueixen enlloc. Foscos i enormes passadissos que van exercir una gran influència sobre el romanticisme del segle XX, el surrealisme i fins i tot per a decorats de cases del terror. 

Piranesi en 3D

Els seus gravats es caracteritzen per sobrepassar els límits de la realitat, tant pel fet de que s'imaginava estructures impossibles com perque la seva visió de la perspectiva i el volum era excepcional. Això últim va servir per elaborar prototips dels seus dibuixos, com si cobrèssin vida: el més conegut és la cadira Grotto. Tots els objectes es situen sobre un pedestal il·luminat per apreciar bé les formes.

Tal i com es veu en la fotografia de la cadira Grotto, s'han elaborat els objectes que un dia Piranesi va disenyar. Apareix l'esbòs junt amb la recreació, que permet comparar. Altres, com per exemple un trípode:

 






O bé, una xemeneia (de la qual hi havia nombrosos esbossos):





I ja arribant al final de l'exposició, trobem una sèrie de fotografies realitzades per Gabrielle Basilico, que va retratar els llocs que Poranesi va dibuixar a Vedute di Roma i Différentes vues de Pesto (Vistes de Roma i Diferents vistes de Paestum).
Les fotografíes es situen al costat del dibuix real, sempre comparant la realitat i la creativitat de l'artista.

Podreu trobar aquesta exposició al Caixaforum, del 4 d'octubre al 20 de gener del 2013.

Marbre, travertí, vidre, ònix daurat i acer.

El Pavelló Alemany és d'estil funcionalista, i va ser construït l'any 1929 per Ludwig Mies van der Rohe, amb motiu de l'Exposició Internacional, de la qual era la seu que representava alemanya.

Va ser concebut per a la recepció oficial dispensada al rei Alfons XIII per les autoritats alemanyes. 

Es tracta d'una edificació amb un podi de travertí, al qual s'accedeix a través d'unes escales de vuit graons. Trobem en primer lloc un estany artificial rectangular, i darrere seu, un mur de travertí.

L'edifici s'erigeix per una plataforma totalment plana i de color clar. Deixa al descobert un estany interior, que on s'aixeca una figura femenina de bronze de Georg Kolle. 

Està situat al recinte ferial a la muntanya de Montjuïc, Barcelona.

La major part de la superficie mural és de vidre, el que permet, tant una bona interrelació de l'edificació amb la natura de l'entorn, com una perfecta il·luminació, el que permet una sensació d'espai més gran. Això s'accentua amb el reflex de l'edifici a l'estany exterior.

El que és innovador és que l'edifici només se sostingui per vuit pilars metàl·lics, i així els murs queden alliberats de la càrrega. 

Les parets són fetes de marbre de colors, i el que s'aconsegueix és un efecte d'espai obert i polivalent, barrejat amb el vidre, material present.

El mobiliari interior està compost per una cadira (la popular Cadira Barcelona), una catifa negra i una cortina vermella, que junt amb l'ònix daurat de la paret central es forma la bandera alemanya.

La seva construcció va suposar un model de referència i difusió de les noves idees d'arquitectura i de moviment modern. 

Tot i que al termini de l'exposició va ser desmuntat, anys després (concretament entre el 1983 i 1986) es va tornar a construïr en el seu lloc original.

Explosió! El llegat de Jackson Pollock.

La fundació Miró (Barcelona) inaugura una exposició dedicada a Jackson Pollock, i recull artistes que van estar influenciats pel pintor nortamericà.

L'exposició abarca desde els 50 fins els 60, on Pollock i un seguit de 35 artistes van revolucionar els mètodes artístics, utilitzant la famosa tècnica del all-over-painting.

La emprempta de Jackson Pollock es caracteritza per haver donat més valor a la creació artística que a la obra en si. La pintura de degoteig, així s'anomenava la tècnica, que consistia a utilitzar tot allò que tingués a mà per cobrir una tela en tota la seva superfície de pintura.
Molts consideraven que estaba atacant l'art, destruïnt els seus esquemes, ja que suposava la ruptura del que es tenia entés per ''art'' en una època en la que es creia que la pintura era una cosa molt conservadora com va ser la post-Segona Guerra Mundial.
Explosió! és el títol de la mostra, i es centra en el moment artístic en que aquesta ''explosió'' es va produïr, ampliant el concepte d'art, i coincideix amb l'època en que s'acaba la modernitat.
Pollock va iniciar un nou tipus de cvreació: fins i tot es deia que l'artista no treballava, sinó que ballava sobre el llenç.
L'exposició segueix una línea, desde el degoteig, passant per la fascinació per l'atzar com a mètode per a crear, la performance i per últim les perspectives conceptuals.

Número 8

Com ja he dit abans, també es recullen obres d'altres artistes: la més sonada sembla ser la de Andy Warhol.
A l'exposició es mostren una sèrie d'obres que l'artista va elaborar amb orina i pigments metàl·lics.


L'exposició estarà a la Fundació desde aquest dimecres 24 fins el 24 de febrer de 2013.

Cambra fosca. Els fotoperiodistes Branguli.

Una exposició al Centre Cultural de Ripollet permet viatjar al passat mitjançant l'extenuant labor de la familia de fotoperiodistes Brangulí.

Recorren 10 anys d'història Franquista, començant pel 1936, amb aquesta mostra, que s'allunya de ser antològica dels noranta anys que abasta el treball del Brangulí.

Les fotografies van estar exposades desde l'1 d'Octubre fins el dia 18.

La visita ha hagut d'ajornar-se fins aquest dimarts, dia 16, pero finalment he aconseguit deixar constància d'una petita part.

Milicià del Batalló de la Mort de la caserna de Sta., Perpètua de la Mogoda

L'elecció del període de les fotografies té tres motius:

• fer conèixer el material de guerra que va ser confiscats per les autoritats franquistes el 1939
• per no oblidar els temps del franquisme, que s'ha aïllat com si no hagués existit mai
• perque l'etapa seleccionada coincideix amb el període de treball actiu de tres fotògrafs, i que conclou amb la mort de Brangulí pare

La tria de les fotografies no s'ha fet pensant únicament en el moment històric: s'ha de tenir en compte la qualitat del treball.
L'objectiu és, llavors, la consciència del valor documental i la qualitat professional.

Manifestació al Passeig de Gràcia per la conquesta de Madrid. 1939

Algunes d'aquestes fotografies van arribar a sortir a la premsa pública; d'altres, potser més carregades de polèmica, amb més ressó o aquelles que no complien els requisits també apareixen aqui, però van ser censurades a la època.




Les imatges donen per si soles fe de la tragèdia (per exemple, aquelles on hi apareixen mutilats de guerra) i el posterior règim franquista que es va implantar, i que va dominar el pais durant molt anys.

Mutilats, al 1937

Cal dir que el treball del fotògraf en aquell temps era complicat: al règim l'interessava oferir una visió incolumne del conflicte i, com ja s'ha esmentat abans, la censura era opressiva i inflexible. Qualsevol crítica desfavorable era disolta.
La primera fotografia és datada al 1936:

Míting de la UGT i del PSUC al teatre Olímpia

Dones resguardades al refugi antimines

Entre les fotografies més destacades, hi trobem la imatge de figures públiques:

Lluís Companys

Dolores Ibarrubi

Teresa Pàmies

Federica Montseny

Espanya mantenia unes aliances i uns pactes amb alemanya: per tant, no era d'extranyar que hi hagués una notable presència de militars nazis, o constants commemoracions...

Heinrich Himmler, cap de les SS alemanyes

S'hi trobem, també, emblemàtiques imatges, que relaxen momentàniament la visió d'iamtges de guerra, i que trasmeten altres valors: alegria, il·lusió, potser també quotidianeïtat...

Loter informant dels premis de la loteria

Dones al mercat

La mostra es tanca amb aquesta espectacular fotografia que enmarca un sopar multitudinari amb motiu de la celebració de l'aniversari de la Liberación dels reclusos de la presó Model de Barcelona.

Preguntes que els periodistes ens hauríem de fer cada dia.

Maruja Torres.

Escriptora, periodista i guionista.

Avui, dia 9 d'Octubre, Maruja Torres ha estat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra).

Ha sigut tal l'èxit que s'han hagut d'habilitar dues aules per poder seguir l'event a través d'un audiovisual en directe. I és que l'escriptora ha conduït la conferència amb tranquil·litat i amb un discurs intens i a la vegada amè, on ha fet un primer apunt, <<128 periodistes de El País avui se'n van a l'atur>>, fent referència a la notícia de l'acomiadament de molts professionals de la redacció, degut a que el 

grup Prisa s'ha arruïnat. 

Torres però, afirma amb un to d'esperança que els joves de l'avui som els professionals del demà, ja que les nostres solucions podríen portar a la neteja de tota la brossa que s'acumula actualment, escombrant-la poc a poc. El paper que ens ha tocat és el de rebels, els de boicotejadors del sistema professional; i no hi ha més revolució que explicar les veritats tal com son, donant el punt de vista propi. Afirma, també, que el periodisme és la narració dels fets presents i que s'ha de tenir consciència del món que ens envolta. 

<<El periodisme és un reflexe de la societat, tant a bé com a malament>>. No es pretenen millorar les coses, només explicar la realitat, i recordar el passat per donar-li sentit al futur.

Una idea fonamental que remarca és que gràcies a l'erupció de El País, en temps de democràcia, es va redefinir el periodisme: va començar a coneixer-se com una professió glamurosa. I aquest estatuts va emplenar el pais de gent que va atribuir-se la menció de periodista, i molts altres que van abusar del terme. I és precisament per això que ara toca escombrar i començar de nou, amb les generacions venideres.

Esclar que estudiar a la universitat, diu, no és una agència de treball: el treball autònom (freelance) i el tocar de peus a terra és el que compta. Aquesta etapa serveix per <<fabricar mà d'obra barata i educada>>. També és necessària l'esperança (que resideix de forma genètica en els joves).

                                

Torres apunta les cinc preguntes bàsiques del periodisme, i les respon:

• Qui: jo mateix.
• Que: comença una etapa, i amb sort una carrera, i amb més sort una vida professional.
• On: a la realitat que ens trobem.
• Quan: ara i al llarg de la nostra vida.
• Perquè: la pregunta més interessant de totes. La llàstima és que s'ha deixat de preguntar, i s'ha reservat a la ''enginyeria de la comunicació''.

És realista quan apunta que els joves d'avui dia se n'han d'anar fora del país per lluitar pels seus somnis: ella creu que la clau de l'èxit resideix en no enganyar mai. 

I l'èxit arriba quan la persona fa el màxim. És un camí ple d'entrebancs, ja que << la justicia no va de la mà de la redacció>>, tothom vol ser cap de caps i té por a perdre la feina. 

Amb els adversaris el consell que dóna és que no s'ha de donar un cop tant fort que no s'aixequi, amb copets efectius ja val. No s'ha de voler prescindir d'ells.

S'obre el torn de preguntes, i Maruja Torres respon animadament a cadascuna d'elles.

En una d'aquestes preguntes relativa al seu llibre La amante en guerra, destaca les principals diferències entre el reportatge, al que hi està més acostumada, i l'entrevista.

Una entrevista esdevé brillant quan el periodista és despiadat: aconsegueix indagar en allò més amagat, inclús obscur, del personatge entrevistat.

A més, l'entrevista té unes convencions, i és manipulable: així com a micròfon obert allò que passa té una continuïtat lineal, en el terreny escrit es pot alterar la realitat canviant l'ordre de les preguntes, encara que no sigui directament mentir.

Per acabar, Maruja Torres ens recomana dos llibres: 

• ¡La exclusiva!, de Annalena McAfee.
• Queremos saber: cómo y porqué la crisis del peridismo nos afecta a todos.