Maruja Torres.
Escriptora, periodista i guionista.
Avui, dia 9 d'Octubre, Maruja Torres ha estat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra).
Ha sigut tal l'èxit que s'han hagut d'habilitar dues aules per poder seguir l'event a través d'un audiovisual en directe. I és que l'escriptora ha conduït la conferència amb tranquil·litat i amb un discurs intens i a la vegada amè, on ha fet un primer apunt, <<128 periodistes de El País avui se'n van a l'atur>>, fent referència a la notícia de l'acomiadament de molts professionals de la redacció, degut a que el
grup Prisa s'ha arruïnat.
Torres però, afirma amb un to d'esperança que els joves de l'avui som els professionals del demà, ja que les nostres solucions podríen portar a la neteja de tota la brossa que s'acumula actualment, escombrant-la poc a poc. El paper que ens ha tocat és el de rebels, els de boicotejadors del sistema professional; i no hi ha més revolució que explicar les veritats tal com son, donant el punt de vista propi. Afirma, també, que el periodisme és la narració dels fets presents i que s'ha de tenir consciència del món que ens envolta.
<<El periodisme és un reflexe de la societat, tant a bé com a malament>>. No es pretenen millorar les coses, només explicar la realitat, i recordar el passat per donar-li sentit al futur.
Una idea fonamental que remarca és que gràcies a l'erupció de El País, en temps de democràcia, es va redefinir el periodisme: va començar a coneixer-se com una professió glamurosa. I aquest estatuts va emplenar el pais de gent que va atribuir-se la menció de periodista, i molts altres que van abusar del terme. I és precisament per això que ara toca escombrar i començar de nou, amb les generacions venideres.
Esclar que estudiar a la universitat, diu, no és una agència de treball: el treball autònom (freelance) i el tocar de peus a terra és el que compta. Aquesta etapa serveix per <<fabricar mà d'obra barata i educada>>. També és necessària l'esperança (que resideix de forma genètica en els joves).
Torres apunta les cinc preguntes bàsiques del periodisme, i les respon:
- Qui: jo mateix.
- Que: comença una etapa, i amb sort una carrera, i amb més sort una vida professional.
- On: a la realitat que ens trobem.
- Quan: ara i al llarg de la nostra vida.
- Perquè: la pregunta més interessant de totes. La llàstima és que s'ha deixat de preguntar, i s'ha reservat a la ''enginyeria de la comunicació''.
És realista quan apunta que els joves d'avui dia se n'han d'anar fora del país per lluitar pels seus somnis: ella creu que la clau de l'èxit resideix en no enganyar mai.
I l'èxit arriba quan la persona fa el màxim. És un camí ple d'entrebancs, ja que << la justicia no va de la mà de la redacció>>, tothom vol ser cap de caps i té por a perdre la feina.
Amb els adversaris el consell que dóna és que no s'ha de donar un cop tant fort que no s'aixequi, amb copets efectius ja val. No s'ha de voler prescindir d'ells.
S'obre el torn de preguntes, i Maruja Torres respon animadament a cadascuna d'elles.
En una d'aquestes preguntes relativa al seu llibre La amante en guerra, destaca les principals diferències entre el reportatge, al que hi està més acostumada, i l'entrevista.
Una entrevista esdevé brillant quan el periodista és despiadat: aconsegueix indagar en allò més amagat, inclús obscur, del personatge entrevistat.
A més, l'entrevista té unes convencions, i és manipulable: així com a micròfon obert allò que passa té una continuïtat lineal, en el terreny escrit es pot alterar la realitat canviant l'ordre de les preguntes, encara que no sigui directament mentir.
Per acabar, Maruja Torres ens recomana dos llibres:
- ¡La exclusiva!, de Annalena McAfee.
- Queremos saber: cómo y porqué la crisis del peridismo nos afecta a todos.
