Piranesi, artista polifacètic

El CaixaForum mostra desde Octubre l'obra del polifacètic Giambattista Piranesi, arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador, passant pels seus famosos gravats, objectes i fotografies.

L'exposició s'extén a més de 250 gravats que van marcar el primer pas i van significar molt per al disseny de plans i d'arquitectura, ja que s'anticipava als mètodes de l'època.

L'exposició, que està facilitada per la Fondazione Giorgio Cini, ensenya l'obra de l'artista, a qui se'l presenta com un creador modern i innovador de les tècniques arquitectòniques i cartogràfiques.

Giambattista Piranesi, nascut a Venècia al 1720, va reunir al llarg de la seva vida més de 2000 gravats d'edificis reals, i imaginaris (d'on surten les Carceri d'Invenzione, més endavant) i inclús ruïnes cèlebres.

Es deia que era un home excèntric, i que estaba constantment imaginant, tenia una visió espaial admirable.


Segons explica el director de l'Institut d'Historia de l'Art de la Fundació Giorgio Cini i comisari de l'Exposició, Giuseppe Pavanello, Piranesi va arribar a Roma i de seguida es va sentir atret per el llegat romà i el que havia quedat d'ell: les ruïnes el fascinaven, i va utilitzar el burill per esplaiar tots els seus dots d'arquitecte, això si, sobre paper, encara que la seva voluntat era afirma-se com a tal. 

Amb només 23 ja era un artista i presentava 

els seus primers gravats

És per això que la seva obra té tres característiques bàsiques: complexitat, versatilitat i caràcter multidisciplinar - ja que convina allò artístic, professional i teòric-. Posava de manifest la modernitat del seu pensament.

Les carceri d'invenzione

Unes de les primeres i més renombrades obres de l'artista: és on va transformar les ruïnes en espectaculars calabossos, amb empinades escales, altures desmesurades, galeríes que no condueixen enlloc. Foscos i enormes passadissos que van exercir una gran influència sobre el romanticisme del segle XX, el surrealisme i fins i tot per a decorats de cases del terror. 

Piranesi en 3D

Els seus gravats es caracteritzen per sobrepassar els límits de la realitat, tant pel fet de que s'imaginava estructures impossibles com perque la seva visió de la perspectiva i el volum era excepcional. Això últim va servir per elaborar prototips dels seus dibuixos, com si cobrèssin vida: el més conegut és la cadira Grotto. Tots els objectes es situen sobre un pedestal il·luminat per apreciar bé les formes.

Tal i com es veu en la fotografia de la cadira Grotto, s'han elaborat els objectes que un dia Piranesi va disenyar. Apareix l'esbòs junt amb la recreació, que permet comparar. Altres, com per exemple un trípode:

 






O bé, una xemeneia (de la qual hi havia nombrosos esbossos):





I ja arribant al final de l'exposició, trobem una sèrie de fotografies realitzades per Gabrielle Basilico, que va retratar els llocs que Poranesi va dibuixar a Vedute di Roma i Différentes vues de Pesto (Vistes de Roma i Diferents vistes de Paestum).
Les fotografíes es situen al costat del dibuix real, sempre comparant la realitat i la creativitat de l'artista.

Podreu trobar aquesta exposició al Caixaforum, del 4 d'octubre al 20 de gener del 2013.

Marbre, travertí, vidre, ònix daurat i acer.

El Pavelló Alemany és d'estil funcionalista, i va ser construït l'any 1929 per Ludwig Mies van der Rohe, amb motiu de l'Exposició Internacional, de la qual era la seu que representava alemanya.

Va ser concebut per a la recepció oficial dispensada al rei Alfons XIII per les autoritats alemanyes. 

Es tracta d'una edificació amb un podi de travertí, al qual s'accedeix a través d'unes escales de vuit graons. Trobem en primer lloc un estany artificial rectangular, i darrere seu, un mur de travertí.

L'edifici s'erigeix per una plataforma totalment plana i de color clar. Deixa al descobert un estany interior, que on s'aixeca una figura femenina de bronze de Georg Kolle. 

Està situat al recinte ferial a la muntanya de Montjuïc, Barcelona.

La major part de la superficie mural és de vidre, el que permet, tant una bona interrelació de l'edificació amb la natura de l'entorn, com una perfecta il·luminació, el que permet una sensació d'espai més gran. Això s'accentua amb el reflex de l'edifici a l'estany exterior.

El que és innovador és que l'edifici només se sostingui per vuit pilars metàl·lics, i així els murs queden alliberats de la càrrega. 

Les parets són fetes de marbre de colors, i el que s'aconsegueix és un efecte d'espai obert i polivalent, barrejat amb el vidre, material present.

El mobiliari interior està compost per una cadira (la popular Cadira Barcelona), una catifa negra i una cortina vermella, que junt amb l'ònix daurat de la paret central es forma la bandera alemanya.

La seva construcció va suposar un model de referència i difusió de les noves idees d'arquitectura i de moviment modern. 

Tot i que al termini de l'exposició va ser desmuntat, anys després (concretament entre el 1983 i 1986) es va tornar a construïr en el seu lloc original.